Historias de Fontanars – Maruja, el cine i el pou

Entrevistem a Maruja, la germana del iaio Rafael.

Maruja & Julio (2010/07/18)

Com era el jardí antes? Com era aquesta plaça, què n’hi havia? Antes no hi havia jardí allí. No n’hi havia jardí. Hi havia, en la plaça hi havia un pou.

I com es deia aquest pou? Aquest pou no és el pou que li diuen el pou realenc? No. Ah, no. El pou realenc són les piles.

Ah, el pou realenc són les piles? Les piles. Perquè les piles què eren? Les piles eren on anaven a llevar. On anaven a llevar.

Perquè abans no n’hi havien llavors. No n’hi havien llavors. I com, explica, primer que t’expliqui com era la plaça i després el de les piles.

El Campanar, 1936

La plaça era, no hi havia cap jardí. Al mig de la plaça hi havia un pou d’aigua. Saps? I no hi havia… Hi havia quatre arbres gordos, molt vells.

Saps? I el pou estava entre mig dels arbres. Però no hi havia altra cosa, saps? No hi havia cap de jardí. I aquest pou era per a les persones o per als animals? Hi anaven tots? No, aquest pou no era aigua per a beure.

Anaven a donar aigua? Sí. Saps? I clar, no hi havia cap d’escala com hi ha ara, ni hi havia… Ara és una plaça ben arreglada, però… Llavors només hi havia al mig de la plaça el pou. Un pou d’aquests antics, que tenia… Estava cobert, saps? Tenia una… Per damunt no… Només tenia com una ventana així de gran per poder poar en el pou.

Saps? Sí. Perquè el pou tenia com un acord que tenia un poal… I una curiola a dalt. Sí. I una curiola i les mans i l’acord. I l’acord i allà n’hi ha l’aigua. Allà n’hi ha l’ou ja, eh? Sí. I s’aspira l’acord i l’aigua. Molt bé. Saps? I un dia eren les festes de si i anant a la Rambla que dient allà baix a fer el porc, les festes.

I una de les festes no sé d’on va treure un pato i va i el tira dins del pou. Ai mare, s’ofegaria. Doncs es va un cosí meu, en Rafael li dient, però era un tracològ, i es va trobar dins del pou.

Amb el pato? Amb el pato. I jo dic, ni és el pato ni serà ell. I cosí teu fill de qui? Fill del tio Enrique era.

Ah, Carcassa. Carcassa. Ah, vale. Vale, vale. Saps? I es va clavar, i vaig dir, en el pato? Sí. Aixina. En el pato la mà. Aixina, agarrant-se del poal. Agarrant-se la corda del poal.

I llavors allà hi havia un poal, i el que són ara els pisos, això eren cases. Això, llavors no hi havia cases. Només hi havia una, allà baix a on… A la Fabriqueta.

Espera’t. A on viu Rosario. De Gròla. De Gròla. Allí n’hi havia una casa, i el matadero feia raconet. Ah.

Però una casa que no és la d’ella. O sigui, la que viu ella ara. La que viu ella ara, que llavors era d’un que li deien Juanet.

Visió de Fontanars dels Alforins cap a 1920. Joan Barberà Martínez

Ah. Era un home que s’havia fet vell però era padrí. I la ferreria això que ara està tancada, llavors estaria oberta, no? Claro, la ferreria està oberta.

La ferreria sí que estava. La que està al costat del Parc dels Bomberos. Claro. La ferreria això allí fent… Sí, allí fent… Però la ferreria no estava allí llavors. Ah, no? Estava en el cantó. Ah, en quin cantó? A on viu… Està ara.

És Cristina. La de Salou? Sí. Sí.

Doncs allí era la ferreria. I al costat? La carnisseria. La carnisseria.

I sa carnisseria encara l’ha coneguda jo. Tu saps que ni hi havia en el jardiner ni hi havia una carnisseria? Què? Sí. La carnisseria estava allí. I un poquí més amunt, que feia el raconet, hi vivien els pares de l’Esadi i la carnisseria. La carnisseria, sí. I sa casa d’ells encara.Després, el tio Mariano, que l’hi deia. Regina. I la tia Regina. I la tia Regina. Sí. Després giraes i eren es gorrites.

Sí. Però a l’altre costat de la plaça que estan es pisos ara, ahir què n’hi havia? Ahir n’hi havia… Primer n’hi havia una casa. Saps? Però es va penjar un home.

Ah. I després ho van tirar i van fer com un cine. Un cine? Sí.

Mira, Clara, escolta, que ahir a Fontana n’hi havia un cine i això no ho sabíem. Sí. La tia ha anat al cine.

Al cine on estan ara es pisos? Sí. On està ara la caixa rural? Sí. Mira.

Escolta, escolta, un cine. Un cine que a totes hores estava trencant-se la cinta, però… Allí anàvem a passar el rato. Li feien una… l’ampiola, eh? I allà.

I d’ahir cap avall, perquè on vivia el Rosari i la Deberola, ahir no vivia ningú. O sigui, estava el cine i prou, o què? No, vivia… A veure… On viu el Rosari i la Deberola, hi havia… hi vivia un home que era padrí però vell. Sí.

Que li deien Juanet. Sí. I… I a continuació per Camona? I més cap avall.

Hi vivia una fabriqueta. Hi vivia un… una dona major. En dos cincs, que uno estaba muy tonto, pero… Vivían allí, vivían la tía Trini.

I sobre quina família? Pues… Eren es… unos dichos. El tonto, no, l’altre germà, era el abuelo de Guaita. Ah.

I ja, doncs… Van anar fent-se les cases per aquí dalt. Ja. I es van canviar i allò, doncs, es va fer… No, però la fabriqueta ara està arreglada.

Sí. I hi havia un llavor allí. A on? Allí baix, a la baixa aquella.

Ah, sí, allà darrere la fabriqueta, allà… Sí. Allà, tirant per Galàndia i la Gal·la. Sí.

Saps? I allí anàvem allà baix. I seran… Però era més xicotet que el de les piles. Clar, doncs, sí.

Bé, és que les piles eren piles. I allà era un llavor, saps, que anàvem i… i a posar-se on volies. Ja.

Saps? Doncs… Doncs mira que coses has descobert, que ni hi havia un cine en Fontanàs. Sí, això ja ho explicaré, perquè tot… Això no ho sabrà ningú. Això no ho sabrà ningú.

Això no ho sabrà ningú, que ni hi havia un cine en Fontanàs. Però no seria com era de Granos, allà a Montgrat. Ni Aranxa.

A la part de darrere de la iglesia, llavors. Sí. Perquè la casa Badia no hi era.

Perquè ahir no hi era, ahir. No? Ahir no feien la missa. Quan gires la caixa rural, d’ahir, per caball, hi havia el cine.

Ah. Saps? I qui posava les pel·lícules? Un xicó foraster que va acudir així. Però això va durar molt de temps? Sí, va durar prou temps.

Ah, mira. Però i d’on era, el que posava les pel·lícules? Jo què sé d’on era. Era foraster.

I venia i posava una pel·lícula? És que ell va vindre i es va quedar per així. Estava de pastoreta en una finca o no sé. Saps? Ell estava així.

Saps? I res, d’allí de la caixa rural per caball, que estava l’home de la llet que deia ton pare. Ah, sí, l’home de la llet. El tio Pipiente.

Tenia allí un corral? Sí. Però no vivia allí, només tenia el corral. Sí, no, i vivia allí.

Feia un carreronet i tenia el corral i la casa. Saps? Però això ton pare feia? L’home de la llet. Ja.

Ell se’n recordava. Ell se’n recordava d’això. D’allí fan llet.

El iaio, d’allí fan llet. El iaio se’n recordava que allí feien llet. Sí.

Que allí tenien cabres. Cabres. O velles, o el que fos.

Velles. Sí. Ara m’estic entrenant el capítol.

Ah, sí. Ah, sí. No, però així vaques no n’hi havia.

No, vaques no. No, vaques sí no n’hi havia. Doncs mira quines històries més xules pots contar.

Això segur que els teus amics no ho saben, que a Fontana hi havia un cine. No. Segur que no.

I això després ho vaig a portar. I la gravació ho vas a portar també? Sí, la vaig a portar també. Ah, molt bé.

Bé, doncs ara anem a escriure tot això que tens per escriure un moment. A la velocitat que vas tu? A posar-ne guapos. D’acord.

Parem?

El Periódic de Fontanars: Peludets amb cor i medi ambient

Aquesta vegada, els nostres reporters i reporteres amb la incorporació de la nostra reportera Olivia, es van desplaçar amb bici fins a la Protectora ubicada a Fontanars, al costat de la gasolinera. Allí ens van rebre les voluntàries: Rosario, Virtudes, Ana, Nerea i Ainhoa.

Anem a la protectora de Fontanars i parlem amb les voluntàries

A continuació podeu llegir de manera integra l’entrevista.

  • Olivia: Quan vau obrir la protectora?
  • Pues mira, anem a complir els 10 anys, ara el 4 d’abril.
  • Nicolàs: Quants animals teniu?
  • 38, bueno ara 37 que han adoptat un.
  • Joana: Quantes persones venen ací de voluntàries?
  • De voluntàries estan: Nerea, Ana, Ainhoa, Silvia que no està hui, Virtudes i Rosario.
  • Blanca: Què es pot fer per col·laborar?
  • El més fàcil és vindre i traure-los a pegar una volteta, això és el que més agraixen.També es pot portar menjar, es pot vindre a netejar, és lo bàsic, ells necessiten aigua, menjar, estar netets i passejar. També quan fa fred els possem mantetes.
  • Lola: Ens podeu contar alguna anècdota?
  • La que ens dóna peu a començar, va ser quan els bombers d’Ontinyent ens van cridar perquè hi havien dos gossets a un pou de 13 metres. Els bombers van fer un despliegue amb el camió i van traure en dos cabassets a les gossetes.

    Quan les van traure ens van dir que ells no se les podien quedar i se les vam portar ací a la gasolinera. En aquest espai no hi havia res. Elles són les primeres que vam portar i són les que van obrir la prote.

    Quan les van rescatar era una nit de lluna plena i a una de les gossetes li vam posar de nom Lluna, que per cert està adoptada en Ontinyent.
  • Després vam vorer tot el recinte i alguns dels nostres reporters es van animar a pegar una volteta als peludets.

Ens ha encantat poder entrevistar a les voluntàries de la protectora. Hem pogut vorer de primera mà la gran feina que fan de manera desinteressada. A més a més ens van donar un detallet que ens v encantar. Moltíssimes gràcies.

Si voleu col.laborar podeu entrar a la seua pàgina web i vorer les diferents
opcions d’ajuda. https://peludets.org/

El Periódic de Fontanars: Entrevistem a Remedios, veïna del poble

Un intrèpit grup de reporters i reporteres: Martí, Blanca, Helena, Nicolàs, Lola, Clara,Joana i Jaume(la reportera Olivia havia sofrit un incident el dia abans en una missió) van acudir el dia 19 de febrer a casa de Remedios, una veïna del poble de Fontanars que té 96 anys.

A continuació podeu llegir de manera integra l’entrevista.

  • Martí: Quin any va nàixer?
  • En el 27, en el 1927. En tinc 96 anys.
  • Blanca: Ens pot contar alguna anècdota?
  • Jo vaig nàixer a Beneixama i vaig vindre ací a Fontanars quan tenia 9 anys que era la guerra. Els meus pares eren d’ací de Fontanars. Anavem a Beneixama per arreplegar la collita i volien que es quedarem allí però vam dir que no.
  • Helena: On estava abans l’escola?
  • Jo anava a l’escola a Beneixama fins que va vindre la guerra que ja no hi havia escola. Quan va acabar la guerra, anava ací a l’escola que estava on viu ara Maria”la de la gasolinera”.
  • Helena: Quines assignatures feieu?
  • Feiem sumes, apreniem poquet a poquet com vosaltres.
  • Nicolàs: A que jugaveu de xicotets?
  • Jugaven a “roda la bola” on s’agafavem tots els xiquets i anavem “acaçant-se” uns a altres i cantavem:”Roda la bola, chim chirimbola”.
  • Clara: Com era el poble quan vosté era xicoteta?
  • Molt xicotet, més xicotet que ara. Ha aumentat i el carrer major era el de la carretera. També recorde que en mig de la rambla hi havia una sèquia i allí anavem a agafar aigua.
  • Ens vol contar alguna cosa més que recorde?
  • Quan vaig vindre ací en guerra els xiquets no podiem casi menjar. També ara tots aneu en bicicleta per ahí però nosaltres anavem amb carros de llet amb les cabres. I anàvem fins a Sant Elies. També anàvem en la burreta a Beneixama a canviar blat perquè no hi havia quasi pa i si per exemple tu portaves pa en sobrasada les xiquetes t’ho agafaven. He passat moltes coses.

Reporters: Bé, doncs moltes gràcies per atendre’ns. Ens ha encantat poder entrevistar a Remedios i poder provar la deliciosa coca de xocolate feta per la seua neta Cristina. Moltíssimes gràcies.

El Periódic de Fontanars: Construccions Guaita

Els/les periodistes fent la seua feina

Vicent Segura, més conegut com Guaita ens rep al seu magatzem per contar-nos moltes coses.

Els i les periodistes de 1r hem anat a conèixer més a prop l’empresa d’un veí del poble,Vicent Segura i el seu germà Javier Segura.

A continuació podeu llegir de manera integra l’entrevista.

  • Joana: Quan vau construir la nave?
  • Farà uns 15 anys, ací hi havia una cotxera molt més xicoteta i quan vam decidir fer l’edifici és quan es vam passar ací baix i es vam ficar el magatzem i allí a la porta xicoteta es on estan les oficines.
  • Jaume: Quina va ser la primera casa que vau construir?
  • Mare meua, no et se dir, esta empresa té quasi 40 anys i quan la va fundar mon pare jo estava estudiant com vosaltres, era un poquet més major, però no et sabria dir cert quina va ser. Li preguntaré a ell. El que si recorde és que en la primera reforma que vaig participar, vaig estar allí més d’un any sencer, cosa que hui en dia és molt difícil eixe tipus d’obres ja que tot ara és molt més ràpid.
  • Martí: Quan va fundar l’empresa ton pare??
  • La va fundar mon pare sobre 1987, per aixó d’ací 3 anys farem 40 anys.
  • Lola: Quantes persones treballen amb tu?
  • A vorer, l’empresa no es sols meua, també és del meu germà Javier, així que som nosaltres dos i tres persones més. A banda ve una persona a les oficines una vegada a la setmana. També hem de tindre en compte a persones que tenim al costat nostre com: fontaners, electricistes, fusters…
  • Helena: Ens pots contar alguna anècdota?
  • Anècdotes, ens passen tots els dies i concretament no se dir ara cap. Hem de tindre en compte que en la feina es passem la major part del dia i et passen coses gracioses, coses menys gracioses, de tot, igual que vosaltres en l’escola i on ha vegades hem de ficar-se en la feina i que lo primer siga la reponsabilitat.
  • Reporters: Bé, doncs moltes gràcies per atendre’nsç

Una vegada finalitzada l’entrevista, Guaita ens va ensenyar i explicar diverses ferramentes i materials que usen en la feina, així com la seua utilització per garantir la seguretat de tots els treballadors.

Guaita amb tots els entrevistadors/es

Ens ha encantat poder entrevistar a Guaita i volem agrair la seua visita pel magatzem explicant-nos coses molt importants.

Moltíssimes gràcies.

Viendo «101 Dálmatas»

Y cenando salchichas con puré

Es una película preciosa. El dibujo es super-expresivo y artesanal. Por ejemplo, cómo se mueve el abrigo de Cruella en su primera escena.

Por lo visto, es una de las última películas de Disney en la que salen personajes fumando (es de 1961).

Nos llamó la atención el momento: «You crazy driving woman»…

…Que en castellano es aún peor: «Tenía que ser Mujer»